cultural amb la qual mantenim vincles importantíssims però que, en molts aspectes, encara
ens és força desconeguda: el Magrib.
Una de les característiques principals de la música àrab és que ha anat passant de pares a fills, de mestres a deixebles, sense cap registre escrit, sense llibres ni partitures.
Això vol dir que s’ha donat molta importància a la memòria dels cantants i intèrprets, a diferència del que passa a la tradició musical europea, que ha utilitzat la música escrita com a referència per ensenyar i educar.
Cliqueu la imatge per escoltar la cançó La tarara
La música àrab es basa en bona part en la improvisació, i peraprendre a improvisar cal excercitar la memòria, no acostumar-se a refiar-se d’una partitura. Si s’oblida un fragment de cançó, s’inventa. D’aquesta manera, allà on no arriba la memòria hi arriba la inventiva i la improvisació!
Els instruments de percussió que hem escoltat i que ens han cridat més l'atenció són:
les kàrkabes (semblants a unes castanyoles de llautó), la darbuka, el tabal, el daf (pandero) i el rik (semblant a una pandereta)
El violí s'agafava sota l'espatlla, però també es tocava al damunt del la cuixa.
L'instrument de corda polsada més diferent als nostres és el guembri. Té un so greu i sols té tres cordes.
